La gran mentida dels pares perfectes

Els paràmetres econòmics neoliberals t’exigeixen ser el treballador perfecte, mai falles, sempre estàs pendent de tot, eficàcia màxima, productivitat exemplar, i tot plegat, mentre et fan creure el fals discurs de la conciliació amb la merda d’axioma on es defensa el temps de qualitat amb els fills en lloc de la necessària quantitat. Si ens creiem aquesta roda ja hem perdut perquè aquest concepte nociu del perfeccionisme el portem a la nostra vida personal: hem de tenir vacances perfectes, tenir un Instagram perfecte, trobades amb els amics perfectes, relacions familiars perfectes, i el pitjor de tot, actuar com a pares perfectes.

Pares perfectes, repeteixo, pares perfectes, la combinació idònia perquè els nostres fills creixin frustrats ja que la única cosa que farem serà amagar les nostres saludables imperfeccions i ens sentirem fatal a cada error, fustigant-nos a nosaltres i als nanos, pensant que els hem fallat, que hem hipotecat la seva felicitat per culpa de les nostres faltes. Així doncs, prou ja, prou ja de tonteria i comencem a reivindicar-nos com a pares imperfectes, que la caguen, que no ho fan millor perquè no en saben, i que ensenyen als seus fills que la felicitat es troba en la flexibilitat de reconèixer els nostres errors i l’amargor en voler viure una vida impossible esclava del que pensaran, del que diran, de com ens jutjaran, de si creuran realment que som tant perfectes com el sistema espera que siguem perfectes: Serem millors, però no perfectes.