Amb el somriure, la revolta

Últimament ha coincidit que he llegit diferents personatge d'àmbits diversos que enmig d'un article deixaven anar una ironia contra el "cansino" o "redundante" Llach. M'ha fet molta gràcia perquè en Llach sempre resulta carregós per alguns, que per casualitat no troben que cansa l'actitud desesperada d'altres cantautors que ens venen que el món és una merda i que la única sortida és trobar plaer en la mateixa absurditat de la vida. A mi aquests segons m'encanten perquè decoren molt bé una tarda de diumenge i una tornada nocturna a casa després d'una nit fracassada, però la veritat, em quedo amb l'optimisme i ganes de viure que surten per les escletxes de les cançons d'en Llach. No nego que la seva cantarella ha amagat un missatge optimista per intentar canviar tot allò que no ens agrada i sobretot, per tirar endavant relacions personals que moltes vegades són complicades, però només la gent amb l'orella fina sap traspassar aquesta veu d'onades mediterrànies.

En Llach no ens pinta un món de rosa com altres grups que exemplifiquen el baix nivell intel.lectual del país. El cantautor empordanès ens diu una cosa molt clara: la vida és molt complicada, té moltes dificultats, però val la pena viure-la i disfrutar amb els regals que ens brinda, que moltes vegades, són molts més que les penes. En definitiva, es pot intentar canviar tot allò que no t'agrada i buscar sentit a les coses i no ser un amargat. Com canta ell: Amb el somriure, la revolta.