El boig de la ciutat

Aquests dies que la pluja ha batejat un Nadal fosc que no s'ha atrevit a nevar però tampoc ens ha regalat l'alegria de la llum del sol, hem tingut el context perfecte per recuperar les cançons del nostre grup. Cadascú de nosaltres tenim aquell grup de música que ens identifica i en certa manera ens ha servit per diferenciar-nos uns dels altres marcan prioritats estètiques i fins i tot ètiques, però tots tenim també un grup que ens uneix allà on anem, és el nostre. Sempre quan ens reuníem a La Cleda agafàvem les guitarres per tocar cançons de Sopa de Cabra. Cançons que sempre parlen de la nostra història, de la nostra vida, de les nostres alegries i de les nostres tristeses. Sopa serà sempre la que ha marcat les diferents etapes de la nostra vida i ens ha acompanyat a fer-nos grans. Als catorze cantàvem l'adolescent Mai Trobaràs i als vint t'emociones amb la sutilitat de Pell de lluna. Per què parlo en aquest post de Sopa? Per una raó molt senzilla. Per la pluja que ha caigut aquests dies a Girona i ha deixat els carrers del Barri Vell humits i relliscosos. És en aquest context que sempre m'he imaginat passejant el protagonista de la cançó d'El boig de la ciutat. Ballesteries a la matinada, el carrer moll i buit, i un noi jove, xop, caminant lentament en direcció a Ciutadans per amagar-se sota els arcs de la Fontana d'Or i dormir el seu crim esperant la condemna del silenci que dóna la soletat. Aquesta és la gran virtut de les cançons de Sopa, que estan dintre nostre perquè compartim el mateix imaginari, el mateix món, els mateixos racons, i al cap i a la fi, som fills de la mateixa ciutat morta i avorrida que ells varen intentar animar amb un xic de rock'n'roll. Bona nit malparits!!!