Drogues, sexe, menjar i futbol

L’home postmodern, anèmic espiritual i obès terrenal, quan es troba davant una tensió interna o externa com l’actual, ho sol resoldre amb diferents tipologies d’escapisme: drogues, sexe, menjar, o últimament, futbol, essent aquesta última la més sovintejada per diferents elements que exposarem tot seguit.
Primer de tot, les drogues malmeten la salut mental i física, no hi ha dubte, i gràcies a Déu, encara que les aigües de l’Eixample de Barcelona siguin un niu de cocaïna, corre una opinió generalitzada de condemna i lluita contra aquesta lacra. D’altra banda trobem el sexe, que deuria tenir certa gràcia als anys vuitanta quan el misteri passava a ser evidència, però ara, que ensenyar és la norma i amagar la evidència, l’escapisme passa a ser una rutina que erosiona consciències i aixeca eines sense gràcia. Finalment, per tancar les vies de fugida del nostra dia a dia, tenim el menjar. Un vici poc sovintejat en una època on la obsessió per mantenir el cos en plena forma omple els gimnasos i buida les biblioteques. Així doncs, què ens queda? Doncs si, només ens queda el futbol per oblidar-ho tot plegat, ben vist a ulls de la opinió pública gràcies a la imatge triomfadora que transmeten els jugadors del Barça.
De totes maneres, el govern de Rajoy (polític amb el rostre d’haver anat de ventre fora de casa i malament), conscient de la necessitat que madurem com a persones i aconseguim trobar l’equilibri emocional, ha decidit apujar l’IVA dels espectacles esportius perquè puguem tancar-nos a l’habitació i meditar amb un llibre de butxaca d’en Jorge Bucay per trobar-nos a nosaltres mateixos. Ara, si a pesar de l’esforç del gover, encara necessitem el Barça, ens podem apretar el cinturó, pagar una entrada, i fer girar de nou la roda de diners que mou el futbol i, el cap de setmana que ve, a una tertúlia familiar a una restaurant xinés, ja tindrem temps de queixar-nos del govern i dels salaris dels jugadors.

Publicat avui a El 9 Esportiu