Atracador de bancs

Aquest migdia he tingut un moment de blanqueig mental. Saturació. Totes les obligacions cauen a sobre i no hi ha temps per pensar quina és la prioritat. En aquest instant em surt la meva vella vocació: ser atracador de bancs. Sempre desitjo en els moments límits de la meva vida agafar una pistola falsa, posar-me una mitja negra al cap i entrar a una oficina de La Caixa (robem?) per emportar-me de forma pacífica els estalvis de la gent de bé. Robar als rics no té cap gràcia perquè no fas cap mal. Sovint penso que en Robin Hood era un hippie avorrit que va començar a robar als rics perquè no va tenir el que s'ha de tenir per robar als pobres. Jo robaria a la gent de peu perquè només així arribaria a fer mal. Això si, al cap d'una setmana i després que el pànic s'haguès escampat per la ciutat, el meu rostre robotitzat presidís els màxims organismes oficials, i les noies de bona vida sommiessin amb ser les més infidels de les meves amants, tornaria als diners a la oficina de La Caixa a les 7:50 del matí perquè els serveis d'investigació quedessin retractats davant l'evidència: Una vegada més l'instint del lladre aficionat era més útil que cent policies dogmaticament preparats. Aquest desig irrefrenable de ser un insubmís de la bondat m'ha durat cinc minuts, el temps d'escoltar La del pirata cojo del Sabina, i entendre, que les millors fantasies, són les que no es compleixen mai.