Èxit
Durant aquest mes d'agost he donat moltes voltes al concepte d'èxit, el que ens venen des de fora i el que hem de viure des de dintre. Moltes vegades, al dir que treballo de professor he nota en l'emissor o el receptor (mai ho vaig aprendre) una certa decepció perquè no entrava dins el seu concepte d'èxit. Tu, Frank Bayer, un alumne tant prometedor durant els anys escolars, sembla mentida com t'has conformat treballar de professor a l'escola on vares estudiar. Aquesta frase la puc llegir a la mirada del meu company, i sobretot en el seu discurs d'apologia a l'ambició de buscar beneficis econòmics en cadascuna de les seves operacions, com si la seva dignitat com a persona anés estretament lligada al seu compte corrent.
Aquesta situació em provoca llàstima i desconcert perquè alhora em pregunto si no ens equivoquem a vegades a l'escola al no parlar de què és tenir èxit. Primer de tot se m'acut que una persona exitosa és aquella que sap estimar i perdonar, que aconsegueix tenir la familia unida i un grup d'amics fidels, que sempre té les portes de casa seva obertes per acollir el nouvingut, que encara el dia a dia amb una alegria natural totalment envejada per la inmensa majoria de la població, també veig la persona exitosa com aquella que li agrada la feina que fa, que treballa per poder dedicar temps d'oci als seus i no es converteix en un esclau patètic d'un lloc de treball que no el necessita. No ho sé, segurament la opinió és molt polèmica però em venia molt de gust fer públic les meves reflexions estivals sobre la meva idea personal d'èxit.
Comentaris
Bé, abans d'entrar al tema de l'èxit deixa'm expressar la meva sorpresa perquè quan he entrat al blog esperava trobar-hi el de sempre: Springsteen, futbol, religió, poesia (molt bona, per cert) i apologia hippy de la professió docent. El que no esperava trobar-hi era unes noces amb el seu corresponent viatge de lluna de mel. Moooooooooooooltes felicitats! Em meravella que essent un any més jove que jo hagis tingut la maduresa de fer aquest pas. Us desitjo que sigueu inmensa i inesgotablement feliços!!!
I ara algunes consideracions sobre l'èxit:
-L'èxit és un fenomen eminentment social, és a dir que és la societat del moment la que defineix el que és l'èxit. Tu podràs definir el que és per a tu l'èxit, però no podràs cambiar la idea general.
-Alguns exemples: A l'edat mitja l'home d'èxit era el cavaller que tornava de les creuades després de 15 anys lluny dels seus i no pas el pare de familia llaurador i bona persona. A la França del 1793 algú amb èxit era un jacobí amb perruca que enviava la gent a la guillotina, quan més terror millor. Durant la revolució industrial un burgès que explotava els seus treballadors sense miraments era considerat un tipus amb èxit.
-Seguint aquest patró podriem afirmar que a la nostra Catalunya del segle XXI algú amb èxit és el propietari d'un pis a Sarrià-St.Gervasi amb un poster del Che-Guevara al menjador. És a dir, el que ha aconseguit la prosperitat econòmica i alhora presumeix d'una suposada (i falsa!) consciència social. Congregats en aquestes mansions sota l'atenta mirada del Che pontifiquen sobre el sida a l'Àfrica sense haver vetllat mai un malalt terminal sense-sostre tal i com si ho fan les germanetes dels pobres. Són els que jo anomeno neo-fariseus (cantants, ecopijos i progres en general) i que són admirats i respectats per la resta de la societat, una societat d'altra banda amb un retard mental considerable.
-Un altre indicador d'èxit, sobretot dels Pirineus en avall, és l'enveja, quan més enveja et tinguin els demés voldrà dir que tens més èxit. I és que el cert és que en aquest païs o et tenen enveja o et tenen llàstima i posats a fer millor que et tinguin enveja.
S'ha de dir que tots som una mica envejosos els uns dels altres i ens inventem atenuants per a poder calmar la nostra frustració: els que tenen una carrera professional brillant segurament tenen una vida personal desastrosa, els futbolistes són uns cracks milionaris però són una colla d'analfabets, etc... No podem copsar una perfecció completa, els llestos han de ser lletjos i les rosses esculturals unes ximples.
-Després d'això podem afirmar que la idea que la societat te de l'èxit no és gaire respectable. Però tampoc és vàlida la idea flower-power de la felicitat individual = èxit, perquè també és feliç el rodamón amb un tetrabrik de DonSimon. Ni tampoc ho és la idea flowerpower#2 de dia ben parit = èxit, és a a dir el que treballa content en lo seu es pot considerar un tio amb èxit. M'imagino un etarra després d'haver col.locat una bomba lapa sota el cotxe d'un guardia civil i haver-se'l carregat tornant a casa seva i mirant-se al mirall dient “quin dia més ben parit!”
-Com ja he dit la nostra societat és ximple i obtussa i per això necessita d'uns indicadors fàcils per a mesurar l'èxit i aquests no són altres que els comptes corrents. De la mateixa manera que abans de guanyar calers només et mesuren per les notes que treus a l'escola. I aquest fet em fa recordar una anècdota de quan era adolescent quan una dona que no havia vist gairebé en ma vida em va preguntar: “i que nen? Com han anat les notes aquest any? N'has suspes alguna?” tot esbossant un somriure maliciós amb la seva boqueta de Calígula... i jo li vaig contestar “que potser li pregunto jo quan guanya el seu marit? O si arriben a final de mes? Tot això són coses personals i vostè no n'ha de fer res”.
Fora conyes ... això de que la idea general d'èxit no es pot cambiar... què vols que et digui, a mi em sembla que els que fan d'educadors s'encarreguen almenys de matisar-la.
De totes maneres, el que tothom sap és que l'exit és el cony de llum que molesta tant sobre la porta d'emergència del cinema. Segur que en això tots ens posem d'acord.
Iron, sobre el teu comentari analític, com sempre, em sento un xic superat, però si que m'ha ajudat a veure que he estat un xic simplista amb el plantejament del tema!!
Camaleó, tremendo lo de la sortida del cine...
De fet, la teva llarga argumentació deixa molt clara la teva idea d'èxit: el poder rebatre les idees dels damés amb idees brillants, sense por de ferir sensibilitats i, a ser possible, eliminant tota possibilitat de rèplica. Ets el Risto Mejide de la blogosfera.
Ets una ment brillant i segur que sempre que vulguis em pots passar per sobre, però això no farà canviar el que penso i el que dic.
Només una pregunta, d'on treus tant de temps per elaborar respostes tan llargues? Envejo tenir tant de temps.
Ens parlem pels blocs. Salut!
Evidentment que tu pots tenir la teva idea d'èxit, és més, crec que és bona i com a tal tens el deure de transmete-la. Jo no he volgut dir que anessiu errats tots plegats, sinó que la idea d'exit malauradament sempre ha tingut a veure amb el mateix. Ja en temps de Crist els apòstols no paraven de preguntar-li “És ara quan establireu el vostre regne?” pensant-se que seria una mena de Rei David i ells els seus ministres, per a ells l'èxit era això, poder, no s'esperaven un final com el del Gólgota, fins que Nostre Senyor no va ressucitar no van entendre que era el Regne de Déu.
La teva idea és correcte, però es difícil que arreli en una societat com la nostra. Però no per això hem de llençar la tovallola, sempre hauríem de tenir uns ideals i unes metes. Ara mateix per exemple me'n recordo de “la insoportable levedad del ser” de Kundera, un llibre que em va molestar per la seva ideologia “passota” tipicament existencialista a l'estil de Camus o Sartre. El llibre passa durant la primavera de Praga (1968 si no recordo malament) i acaba amb l'invasió dels tancs russos. El protagonista és un metge que reflexiona sobre el sentit de la vida, però al final del llibre la seva dona li diu que no li busqui sentit a la seva existencia, i ell acaba dient que ara que sap que no te cap meta ni cap objectiu a la vida es queda més tranquil, com si li haguessin tret un pes del damunt. Ho vaig trobar tremendament estupid perquè jo sempre he cregut que la gent s'ha de marcar uns ideals, uns objectius, uns valors... si no fos per això encara viuriem a les cavernes. Potser Kundera pensava així perquè es va sentir frustrat amb el que va passar al seu país, però el cert és que pocs anys després d'escriure el llibre el mur de Berlin va caure, i uns anys després Txecosolvaquia s'alliberava del jou comunista. Per tant, jo crec que per això és important que la gent tingui uns ideals i uns valors perquè aquests són inmortals, nosaltres potser fracassarem però potser la generació a qui hem transmés aquests valors serà la que triomfarà.
Una abraçada als tres!
Rafel, tens tota la raó, em fa molta il.lusió veure els teus comentaris!! Per cert, aquesta setmana anem a dinar i diguem el dia que vindreu a sopar a casa!! Portem un mes una mica de cul i no hem tingut temps de parar i començar a rebre gent...jeje...