Here comes the Red Sox

Boston m’encanta perquè és una ciutat maleïda. Durant gairebé noranta anys, el seu equip de beisbol, els Red Sox, del que ja m’he fet fan incondicional començant una autèntica croada contra el seu gran rival, els Yankees de New York, varen patir la maledicció de Baby Ruud. L’any 1918, després de guanyar el campionat nacional, l’estrella dels Red Sox va fitxar per l’etern rival, els Yankees, i va maleir el seu ex-equip dient que mai més guanyarien un campionat, i la maledicció va arribar fins el 2003, quan varen vèncer els Yankees gràcies a l’ajut d’un jugador puertoriqueny que era l’estrella dels Yankees i havia emigrat a l’etern rival per ser l’estrella d’un equip que tenia com a missió trencar la maledicció de Baby Ruud. Imagineu-vos, vuitanta-cinc anys sense vèncer el campionat nacional! La història, a part de fer les delícies de tots els poetes maleïts necessitats de la vivència de la desgràcia per poder escriure quelcom descent, m’ha portat a fer tot el possible per entrar a l’estadi dels Red Sox i cridar als quatre vents que jo sóc un d’ells, un escriptor incapaç d’escriure una novel.la que fa un article diari al seu blog de merda per poder dissimular la seva incapacitat artística i retardar el més aviat possible l’autèntic suïcidi artístic que tindrà lloc el dia de la clausura de l’hort pastanaguil. La qüestió és que hem intentat entrar a l’estadi i estaven muntant l’escenari per un concert d’un dels artistes més enganxats a la pràctica de la necrofília musical, Paul McCartney, l’entrada costava 225 dòlars per cap. Hem acabat la nit tocant la guitarra a Newbury street, concretament cantàvem Here comes the sun, les poques cançons dels Beatles firmada per Georges Harrison, amb una bufanda dels Red Sox lligada al coll. MaI un whisky amb gel havia tingut tant regust a fracàs.