A quin Déu abracem?

El xoc de diferents generacions és totalment palés en diferents aspectes socials, però sobretot, queda a l'aire a l'hora de definir un concepte de Déu. Els cristians, seguint l'exemple de Nietzche, ens hauríem d'afanyar a matar el Déu humà, aquell Déu que li hem donat virtuts i defectes propis de la persona com si es tractes d'un vell amb barba blanca que exerceix el poder fiscal des de la fredor del jutge professional. A partir d'aquí ens haurem de plantejar quin Déu abracem, si un Déu que està preocupat per les nostres disfuncions de cintura cap avall i compta les vegades que ens donem cops al pit, o un Déu que integra aquestes dues preocupacions dins un ampli ventall d'actituds que ha de tenir un bon cristià, sobretot pel que fa al comportament amb els altres i el respecte a la coherència del pròxim acompanyant-los amb amor i estimació, pensant que cadascun dels nostres germans guarda dins seu una petita porció d'aquest Déu abismal que ens hem encarregat d'anar humanitzant amb els anys.

Vist això, em preocupa veure una nova onada de medievalisme a certs sectors de l'Esglèsia on intenten replantejar la figura del Déu jutge, i demanaria que per una vegada deixin de ser més papistes que el Papa i facin una mica de cas a Benet XVI i intentin llegir el Deus caritas est. Ja n'hi ha prou que des de seglars fins algun bisbe enyorin els períodes foscos de la cristiandat i vulguin sortir de les catacumbes per tornar a dirigir l'imperi amb moviments espasmàtics al braç dret. Els cristians fem feina i donem exemple des de les catacumbes, no se'ns ha perdut res entre els governants d'estat. Déu acompanya els perseguits i els humiliats, i sobretot, dóna el gran regal del que podem disposar, llibertat de consciència. Per tant, deixem d'humanitzar Déu i dediquem-nos a humanitzar-nos nosaltres per ser capaços d'abraçar el Déu pare inabarcable mentre ens deixem estar de collonades.