Com ell

De petit volia ser com en Guardiola i de gran segueixo volent ser en Guardiola, i tot això gràcies a ell, a la seva evolució com a persona, a la seva maduració pública debut a la repercussió diària del que feia com a jugador i avui en dia del que diu com entrenador. En el terreny futbolístic poques vegades tenim jugadors com els Casillas, Xavis, o Guardioles, jugadors que diguin coses, que sapiguen sortir dels tòpics reglamentaris i siguin capaços de donar una altra visió de la realitat, agafar un altre prisma que va més enllà de la comprensió d'allò que ha passat durant noranta minuts al camp. Ells fan del futbol un esport més digne, on no només hi tenen cabudes els estimats i odiats Stoichkov, Hugo Sánchez, Cristiano o el mateix Alves, sinó que dóna veu a personatges interessants que de la mateixa manera que han triomfat sobre la gespa, o haguessin pogut fer als despatxos o a qualsevol altre esfera.

Així doncs, quan era un nen, vaig caure rendit al 3 del Dream Team que va acabar heredant el 4 de Koeman. La incapacitat per driblar el contrari el feia especial perquè l'obligava a jugar a un toc, a moure la pilota prou ràpid per no ser atrapat pel seu defensor. Aquesta mancança el feia crèixer amb l'aspecte de l'agilitat mental, de veure el futbol més ràpid que ningú. Per això em fascinava, perquè havia sabut fer del defecte una virtut, convertint-lo després de Xavi, amb el millor migcentre de la història del Barça. Ara, com entrenador, m'excita veure com cuida tots els detalls, el respecte insultant que pot tenir cap al rival, el tracte amb els jugadors, la valentia a l'hora de plantejar els partits, la capacitat de contestar els rivals amb silencis humiliants i senyorials... En fi, ho admeto, el tinc idealitzat i per això sempre m'he volgut assemblar una mica en Guardiola, i per no tenir, no tinc ni la calva.