La sobrietat en la veu d'Ellacuría

Ignacio Ellacuría veia que el futur de la nostra societat només podia passar per la civilització de la pobresa que ell mateix professava com a modus vivendi d'aquest món condemnat a l'espiral del desig. Aquesta idea d'Ellacuría em fa recuperar la virtut de la sobrietat com a virtut global, com l'aspecte fonamental de la persona que toca a totes les altres, a l'esforç, el treball, la generositat, el valor a les persones, etc... La millor manera de crear una societat suïcida és educar-la totalment al pols oposat de la sobrietat, donant-li sempre el que desitja de manera immediata, veient la satisfacció de l'anhel com la manera de funcionar de la persona, i sobretot, lligant la plenitud en la capacitat de tenir tot allò que desitges ara i aquí.

Vint anys i escaix després de la seva mort, les paraules d'Ellacuría han de ser la utopía per la que hem de lluitar. Aconseguir al nostre entorn un ambient sobri on la pobresa sigui una virtut, i no entenem pobresa com al no tenir res, sinó com a la capacitat de sentir-te deslligat sobre tot allò material que t'envolta, la no-necessitat de fer-ho servir en qualsevol moment. Només en aquest moment podrem entendre el valor real de donar la vida per una altra persona, de regalar-li a la persona que tens el costat tota el teu èsser, i sobretot, podrem apreciar aquesta gent que decideix donar la seva vida a Déu i als altres. Tot això, el valor real de les persones, passa per tenir clara la virtut de la sobrietat en una societat, que deformant la cita d'Ellacuría, és el clar paradigma de la civilització de la riquesa gratuïta.