Llibertat amb regust a Camus

Els arbres nus tremolen vergonyosos per obrint-nos el pas cap a un camp desert on ens espera la buidor d'un hivern glaçat. Un cop al mig del descampat, totalment desprotegits d'una tramuntana traïdora, comencem a llegir l'inici de L'extranger de Camus intentant saber com es sent el protagonista anclat en aquell autobús de la desesperança fugint d'una vaga sensació d'orfanat. En aquest instant, quan el personatge de Camus intenta buscar la tristor absent dins el seu cor, em ve a la ment el record d'un dia d'estiu a dalt del Cap de Creus amb un vell amic, desafiant la tramuntana amb els braços oberts en forma de creu just davant del penya-segat, de l'abisme on la vida i la mort s'abracen sense tocar-se.

En les dues situacions em sento pres per un sentiment de llibertat poc clarificador que envolta tot el meu èsser. No sé d'on ve ni cap on va, però la plenitud fugaç de sentir-se amb pau amb l'entorn em dóna calma, i em treu la por de morir, no perquè sigui valent, sinó perquè en certa manera tinc la intuïció que seré etern, i que un dia, mentre el món deixi anar un plany, em trobaran a un sofà acabant de llegir el llibre de Camus intentant entendre perquè és un drama que el món s'acabi sense avisar.