La infravaloració de la nostra banda sonora

Els records d'unes tardes fredes d'hivern estan escrites als acords del treball més el.legant de Sopa de Cabra. Aquell 1999 el tió va cagar una cinta de casset que va acabar trencada de tant anar endavant i endarrera buscant la sort d'un far que s'escapava mentre el sol queia anunciant nits de glòria on estaríem junts a la coberta d'un vaixell perdut.

Sopa de Cabra es reconciliava amb el seu públic mostrant totes les seves virtuts, on la mesura de les melodies es contraposava amb la contudència d'unes guitarres que podien conviure en un mateix treball amb quartets de corda que invitaven a la nostàlgia, i unes lletres on en Gerard Quintana hi va deixar els moments més brillants de la seva creativitat. Nosaltres havíem arribat tard a cantar l'Empordà i vàrem ser la generació del Far del Sud, la que vàrem pujar al tren dels malparits amb aquell desesperat que s'enamora de la protagonista d'una pel.lícula i va dia si dia també a la sala per poder contemplar la bellesa d'aquell rostre que l'ajuda a fugir de la foscor del desengany.

Aquest Nadal, onze anys després, em vaig comprar el cd per 3,99 euros, i la veritat és que em vaig quedar bastant tocat perquè mai hagués pensat que la banda sonora de la meva vida pogués estar tant infravalorada. Aquell full en blanc ple d'instants perduts al mig del camí d'una recitació de lletanies, no arribava ni tant sols a la dignitat de ser pagat amb un bitllet de 5. Tot plegat desolador per una generació que cada dia mirem amb més recel al món d'avui.