Confonem prudència amb hipocresia

Nosaltres, la generació de la democràcia, hem estat educats en l'esperit crític extrem perquè creiem que és la manera d'afiansar-nos en un visió singular del món. Tenim la necessitat de fer un judici de l'actitud dels altres però poques vegades, encara que diem als quatre vents que acceptem qualsevol reprobació, agafem la crítica en sentit positiu en primera instància, només és amb el cap fred quan ens comencem a plantejar si l'altre tenia raó amb alguna part de la seva crítica. Això si, quan som nosaltres que fem una observació amb tota la delicadesa del món, perquè quan nosaltres fem la crítica, sempre remarquem que la fem amb calidesa i esperit amigable, llavors no entenem perquè el pròxim es posa a la defensiva.

Segurament tot això passa perquè ens agafem la teoria al peu de la lletra perdent de vista l'esperit pragmàtic de les nostres accions. Les persones som molt orgulloses (si més no, jo) per defecte, per tant, és normal que qualsevol crítica ens caigui com una patada ben donada a la carn d'olla, per tant, ens hem d'assegurar que quan posem el dit a la nafra a algú, estem disposats a ajudar-lo, no a fer la crítica i marxar per on hem vingut fent-nos petons mentre anem dient que som sincers i diem les coses a la cara. Ho dic perquè veig que això de dir el que penses està molt ben vist, però crec que sempre has de dir el que penses d'una persona si estàs disposada a ser mínimament al seu costat perquè canviï, sinó, millor que callis perquè a vegades les persones no estan preparades per la veritat. Un exemple: Com s'agafaria un alumne que li diés: No fots ni l'ou, ets un manta i un egoista. Ja pots marxar. Doncs això és el que fem a vegades amb els altres, i llavors ens lloem dient que no som hipòcrites.