El problema de la falta de verosimilitud

Fa una setmana vàrem anar a veure la oscaritzada Slumdog millionaire, i poques vegades m'ha passat que hagi disfrutat tant durant la pel.lícula i m'hagi anat desencantant al llarg de la setmana mentre tornava una i altra vegada a pensar en el film.

Quan estàs a la sala et trobes davant una trama que enganxa per la seva emotivitat i per la solidaritat innata que es té amb el personatge principal, però al cap d'una setmana, te n'adones que si una pel.lícula no té cap mena de verosimilitud s'ha de vendre com a ciència-ficció i no com un retrat de la Índia autèntica, tal com es diu en un moment del film. Dic això perquè Slumdog millionaire va faltada de verosimilitud, és una història que no te la creus i t'emprenya que te la vulguin vendre com a real.

La gran qualitat del Senyor dels Anells és que parteix d'una premisa molt clara "Tot això que llegiràs o veuràs, no és real, és inventat, disfruta d'entrar en un univers imaginari". Què fa Slumdog millionaire? Tot això és factible. Et conmou. T'enganxa. Però com diu un respectable estudiós del cinema: surts i te n'adones que t'han manipulat. A mi m'ha costat una setmana perquè sóc lent, però també ho he notat. No me la crec.