El trauma de la caca rosa

És un dels gestos simbòlics d’una infància marcada per la mirada sospitosa dels dibuixants japonesos: Flexionar les cames en posició de futbolista, allargar el braç i tocar una caca rosa en forma de gelat de màquina amb un pal mentre diem “cupito, cupito” o “oio, oio”. Què ens ha portat a la nostra de generació la falta de caques roses a la vida real? Doncs la propagació d’un neohippisme que confon justícia social en justícia personal i es tanca al rectorat d’una universitat per unir totes les espècies cultivades amb el pas inexorable de la brutícia i crear l’enyorada caca rosa que simbolitza el retorn a una infància amb excés de drets i absència de deures. D’altra banda trobem el trauma provocats per aquells nens identificats amb la parella policial destrossada sempre pel pas veloç de l’Arare amb una caca rosa enganxada a un pal, i intenten venjar-se anant a tots els lloc on intueixen que es reprodueix aquella merda triangular de color rosa que era la última visió de la parella policial abans de veure’s immersos en un mar de ferralla. Un cop arriben a l’escenari de l’assassinat de la caca rosa, comencen a picar sense contemplacions sense pensar si tenen a davant l’Arare o el pobre Dr.Slump que passava per allà perquè algú li havia dit que passava la senyoreta Yamabuki. Definitivament, estimats cogombres de la pastanaga verda, el problema no és el Pla de Bolonya, sinó una caca rosa clavada en un pal. Aquest país és una merda que dibuixa un somriure dolç d’ironia. Som uns privilegiats.

Comentaris

Anònim ha dit…
Frank, m'has emocionat, de debò!!! Aquesta caca rosa ha estat, com ho va ser la famosa magdalena per a en Proust, un retorn als records de l'infància. M'he recordat de tantes coses! Del bon dia a la vila del pingüí! De les gatxans; de la classe de la senyoreta Yamabuki on a pesar de cursar 8è sempre estaven fent sumes i restes; i de l'inigualable “en superman menja prunes confitades * (l'asterisc és com li quedaven els morros a en superman després de menjar la pruna).
Que per a en Proust l'objecte evocador del passat fos una magdalena i en el meu cas una merda de color rosa suposo que m'hauria de preocupar jajajajajaajjajajajajaj
El doctor Slump va ser una sèrie que ens va acompanyar a tots els que vam neixer a la primera meitat dels 80. Els que ara van a la universitat (que són majoritariàment de la 2a meitat) jo diria que més aviat es van criar amb en Doraemon. I per això crec que són tots uns Nobitas (amb una mica de més de mala llet radical i esquerranosa) que continuen sent uns ganduls i esperen que en Doraemon (l'estat o qui sigui) els hi tregui algun invent de la butxaca màgica que els hi solucioni els seus problemes. Ja veurem que passa quan la generació ShinChan arribi a la universitat! uffff
Sobre això que comentes sobre la voluntat de tornar a “una infància amb excés de drets i absència de deures”, doncs precisament aquí trobem el quid de la qüestió: els infants també tenen deures. El deure de no dir paraulotes i respectar pares i companys, el de saber administrar bé la setmanada, el de recollir tot el que deixen tirat (juguets, roba, llibres...), d'estudiar i fer els deures, d'anar a dormir a l'hora que manen els pares... Potser molts d'aquests estudiants no se'ls hi ha imposat mai cap deure i ara és molt difícil que entenguin aquest concepte.
El tema dels mossos és més preocupant. Diuen que la càrrega policial va ser tant brutal perquè cercaven la caiguda política de'n Saura. A mi aquest desgraciat em cau fatal (ja hauria d'haver dimitit fa temps), és el més negat entre un govern d'ineptes, un verdader “primus inter incompetentes”, ara bé, em preocupa que els mossos esdevinguin una força que derroca dirigents en comptes de vetllar per l'ordre públic. No m'agradaria que es convertissin en una mena de guardia pretorianana que a l'època del baix Imperi Romà es dedicava a treure i posar cèsars al seu gust.
Bé, si algun dia et decideixes a elaborar la teoria sociològica de la caca rosa seriosament, la podriem patentar junts i anomenar-la “Teoria de la caca rosa i la butxaca màgica” by Frank Bayer & Iron. Com que sóc anònim et pots quedar la meva part dels drets d'autor jeje
Marc Cassany ha dit…
Iron hools!

Sóc de la generació Novita...
Frank Bayer ha dit…
Iron, bo l'anàlisis dels Novitas i Shin shans!!La idea que transmets dels "deures" de l'infant és poc reconeguda per pares d'avui en dia que confonen estimar en fer-lis tot... això és un problema perquè a la llarga, els acaben justificant per qualsevol tonteria!!
El problema dels mossos intueixo que és la falta de coherència entre el que senten i el que veuen, i això porta a reaccions patètiques com les de la setmana passada, encara que dono com a bona la solució que proposes en el blog del Rafel sobre fer "el dia de les garrotades"!
Pensaré el tema de la teoria, però de moment, hauria de fer un treball de camp més exhaustiu per confimar moltes de les meves sospites...

Marc, ets de la generació Novita que encara té certs tocs de caca rosa!!

Merci per comentaris!! M'ho passo molt bé!!

Entrades populars