Vides

Els últims milicians republicans deixaven enrere els darrers llogarets de la Vajol i avançaven sota un sol que deixava a la vista totes les seves misèries, cap al territori on la derrota era una malaltia terminal i la llar només es trobava en les xerrades nostàlgiques dels exiliats. En Tomàs es tambalejava amb les mans buides i la consciència carregada, l’avi s’havia quedat paralític a la casa de Girona a mercè de la venjança dels vencedors mentre ell fugia nord enllà transportant res més que el drama del vençut, un equipatge lleuger pels braços però massa pesat per la ment. El caminar era forçat i dubtós, una renúncia constant a tirar endavant i acceptar el devenir d’una història irrespectuosa amb els de sempre. Amb el temps Catalunya fou el paisatge que cada matí desitjava veure quan pujava les cortines per avançar en un compte enrere sense fi, i l’odi envers l’altre meitat del país s’aniria convertint amb indiferència a mesura que veiés el seu país d’origen com la terra estrangera on li semblava recordar haver estat part d’algun lloc. Perdre el sentiment de pertinença li provocà el desarrelament total envers el seu propi jo, la renúncia a si mateix i l’acceptació d’una personalitat robada que el portar a les portes de l’abisme el dia de la tornada a l’origen mitificat pel record deformat d’una joventut perduda entre el salt mortal que feu durant la guerra de l’adolescència a la vida adulta. Segurament la història d’en Tomàs seria un relat anònim perdut entre tantes altres vides que travessaren la frontera francesa, però en el fons, era un cas de superació, de saber sobreviure un conflicte bèl·lic i caure amb la dignitat del vençut que lluita per un ideal. Probablement acabaria els últims dies de la seva vida sense el seny que perdé a la ja desconeguda Girona i cridant aferrat en una cadira esperant l’entrada dels nacionals a casa seva i el seu afusellament, o potser va morir internat en un sanatori de la Bretanya francesa obrint i baixant cortines esperant l’aparició d’un miratge on hi aparegués La Rambla de Barcelona fent gal·la del seu sombrerismo republicà, no ho sabem, però el relat d’aquest personatge imaginari que només existeix dintre les tribulacions d’en Roger, era molt més heroic i tenaç que ell, ajagut en sofà el dia del seu seixantè aniversari practicant les vies d’escapisme tradicionals: una ampolla de whisky a mig acabar, les restes d’una ratlla de coca escampades per sobre la taula on hi jeu dormida la veïna del pis de baix, i el que és més perillós de tot, una paret blanca on en Roger hi pot projectar totes aquelles vides que ell mai viurà.