He tornat a escoltar Desperate Andy... Excitant!

El món del pop-rock respectable, n'hi ha que no és respectable, està plegat de veus masculines que moltes vegades no són capaces d'arribar als matissos dels grans cantants i arreglen la seva mediocritat amb bones guitarres i fantàstics ritmes. Per això, quan trobes un grup que es sustenta amb una veu femenina omnipresent que t'atrapa i et transporta a l'univers del grup, és una delícia tornar una i una altra vegada a les seves cançons. Quan tenia setze anys em vaig passar tres mesos escoltant una i altra vegada el Bury the hatchet de The Cranberries que m'havien captivat amb el seu primer gran èxit comercial, Zombie. Dintre el cd que tenia clares referències a la violència d'IRA en el títol, hi havia una cançó que no va arribar ser mai single i que va passar inadvertida per l'èxit de les acústiques Animal Instinct, Just my imagination o la contundent Promises, estic parlant de Desperate Andy i els primer acords distorsionats que obren la cançó i em transportaven en un món on només hi havia la Dolores O'Riordan, dona que em va enamorar per la seva veu, i jo. Ara escoltareu la cançó i pensareu que tampoc n'hi ha per tant, segurament teniu raó, però un no tria les cançons de la seva vida, sinó que són aquestes que apareixen en moments puntuals i que no t'abandonen mai més. Desperate Andy: setze anys saltant per l'habitació de casa amb el pit descobert i xarbutant la samarreta com si em trobes en un concert dels Cranberries. Avui l'he tornat a escoltar, he fet el mateix, i al mirar-me el mirall he vist que m'havia engreixat deu quilos...