He tornat a escoltar Desperate Andy... Excitant!

El món del pop-rock respectable, n'hi ha que no és respectable, està plegat de veus masculines que moltes vegades no són capaces d'arribar als matissos dels grans cantants i arreglen la seva mediocritat amb bones guitarres i fantàstics ritmes. Per això, quan trobes un grup que es sustenta amb una veu femenina omnipresent que t'atrapa i et transporta a l'univers del grup, és una delícia tornar una i una altra vegada a les seves cançons. Quan tenia setze anys em vaig passar tres mesos escoltant una i altra vegada el Bury the hatchet de The Cranberries que m'havien captivat amb el seu primer gran èxit comercial, Zombie. Dintre el cd que tenia clares referències a la violència d'IRA en el títol, hi havia una cançó que no va arribar ser mai single i que va passar inadvertida per l'èxit de les acústiques Animal Instinct, Just my imagination o la contundent Promises, estic parlant de Desperate Andy i els primer acords distorsionats que obren la cançó i em transportaven en un món on només hi havia la Dolores O'Riordan, dona que em va enamorar per la seva veu, i jo. Ara escoltareu la cançó i pensareu que tampoc n'hi ha per tant, segurament teniu raó, però un no tria les cançons de la seva vida, sinó que són aquestes que apareixen en moments puntuals i que no t'abandonen mai més. Desperate Andy: setze anys saltant per l'habitació de casa amb el pit descobert i xarbutant la samarreta com si em trobes en un concert dels Cranberries. Avui l'he tornat a escoltar, he fet el mateix, i al mirar-me el mirall he vist que m'havia engreixat deu quilos...

Comentaris

Rafel Fàbrega ha dit…
la nostra panxa pot caniar, però el què sentim quan escoltem zombie no canviarà mai...per cert, just ahir un germà meu que està aprenent a tocar la guitarra es va imprimir la lletra i els acords, i la vaig tocar amb ell, també em vaig mirar el videoclip...m'ha fet molta gràcia veure que mencionaves aquesta cançó quan justament ahir renaixia en la meva memòria. Ja veus que he hagut de concentrar aquests tres o quatre dies que no he pogut mirar el teu bloc en un sol dia!!
Frank Bayer ha dit…
Ho he pensat Rafel això de concentrar la teva absència al blog!!! El millor de Zombie és quan movem el cap amunt i avall i pensem que som radicals... Ahir ens van fotre tova i encara em dol!!!

Entrades populars