Prohibit estar content

Sempre he tingut la sensació que hi ha una llei no escrita que prohibeix està de bon humor a segons quins llocs, per exemple, a la línia groga del metro de Barcelona a les vuit del matí. Vaig estar durant la meva etapa universitària agafant el metro cada dia per anar a fumar porros a la Pompeu i justificar la inversió pública que es feia a la meva persona, i mai em vaig atrevir a somriure davant els rostres desencaixats dels homes amb mòbil i maleta que anaven camí a la feina per vomitar les esperances d’aquell món millor que varen somiar durant la seva juventut. Aquesta mateixa sensació de prohibició social no escrita l’he tinguda a l’aeroport JFK on estàvem fent temps per agafar un avió camí de Boston per començar el nostre American Nightmare. La meva dona i jo estàvem escoltant la cançó Summercat d’aquells suecs que tenen el nom més llarg que aquell entrenador mític que es feia dir Irureta perquè el seu nom real era Javier Iruretagoyena, i he tingut la fatal temptació de ballar un xic a la cua d’embarcament. Els rostres de desaprovació de tota aquella gent connectada a un mòbil amb forma d’auricular, m’ha fet pensar que si no estàs seriós, parles amb termes econòmics de la necessitat de fer entrar inputs dintre el cercle econòmic per començar a reactivar el sistema, i gesticules amb un vas d’Starbucks a la mà dreta mentre a l’esquerra tens l’últim llibre de la persistència de l’American Dream amb la història de Barack Obama, no estàs preparat per ser una persona decent. Just en aquell moment he canviat de cançó a l’Ipod i hem començat a ballar I’m going down de Bruce Springsteen. Ensenyant-los el que havien volgut ser de joves els ha acabat de destrossar. Joves 1 - Vells amargats 0, o el que és el mateix, tres strikes, eliminats.