La eternitat de les paraules

Entendre la realitat de la nostra finitud fa respecte, veure que estem aquí de pas, que no venim de cap lloc per anar alguna part desconeguda d'on ningú ha tornat, ens porta certa angoixa quan la fredor gèlida del sol hivernal ens acaricia el rostre regalar-nos una tímida experiència d'aquesta eternitat dubtosa. El salt cap al més enllà, com deia el Bisbe Casaldàliga, no deixa de ser un salt, i com a tal, fa cert respecte. Per això, quan podem apreciar la virtut dels poetes de desenmascarar aquesta realitat amagada amb la paraula, només podem treure'ns el barret i reconèixer que per una banda hi ha artistes, i per l'altra, pobres aficionats que juguem a ser poetes maleïts escrivint un blog amb nom erectil i articles fanàtics de la crítica social de Larra. Els poetes ens ensenyen que aquest món etern existeix i no cal morir per poder-lo veure, aquí mateix, al nostra dia a dia, amagat darrera les sombres d'allò aparentment humà, s'amaga aquest petit excedent de bellesa que ens ajuda a tenir fe en una eternitat que moltes vegades reposa en la sonoritat excelsa de la paraula.