Un dilluns igualment diferent

Mentre certs rumors provinents de les cendres d'una estació on els trens havien quedat aturats, apunten que tot no havia quedat igual i encara hi havia cert temps per tornar enrera, encara que fos per recordar que teníem uns himnes que un bon dia varen semblar eterns, recullo un llibre firmat d'aquell autor amaragallat que durant anys he anat seguint pels carrers d'una ciutat plena de prodigis on es barrejaven els anarquistes amb els bojos que jugaven a ser inspectors. Tornant a casa, regalat amb una bona conversa d'aquell vell amic enyorat a un país africà, agafo orgullós aquelles dedicatòries sortides de la ploma savoltiana encarregat de dibuixar el perfil d'un Mauricio enamorat de les perípecies hebraiques d'un tal Pomponio Flato, i penso que aquest dilluns ha estat diferent, que entrem a un mes de març que segurament serà diferent, que aquesta setmana, blanca per alguns, blaugrana pels altres, serà única i per tant diferent a les que tindrem fins ara. En fi, tot plegat semblava diferent fins que al acabar al Crackòvia, m'he tornat a enganxar a contracor a Polseres vermelles, i dic a contracor perquè és totalment perjudicial pels meus brots hipocondríacs, ara, una vegada més m'ha atrapat l'optimisme latent als radis d'aquelles cadires de rodes que es passegen per l'hospital regalant versos de vida quan la vida deixa anar els gossos i et deixen a un carreró sense sortida. Quina sèrie més sana!