Un vals a les teulades de Barcelona

M'encanten les persones com ells que gaudeixen de l'art de la senzillesa, de disfrutar amb les petites coses que la vida porta amb una ventada d'estiu sabent que tard o d'hora acabaran marxant de la mateixa manera que arribaren, sense fer soroll, amb discressió. Per això ahir va ser un dia especial, diferent, d'aquells que assenyales a dins la teva cronologia personal com un record digne de ser recordat quan la neu d'Antony s'hagi desglaçat i l'Estadio Azteca estigui fet miques pel despiadat pas del temps. Tot, en certa manera, haurà passat a millor vida, mentre que nosaltres ens haurem quedat en aquest món, sens dubte, el millor dels móns possibles. Així doncs, mentre descansem la tarda de diumenge intentant païr les sensacions d'ahir a la nit, torno a dir-li en Sam que apreti de nou el play perquè soni un vals parisenc digne de ser ballat en una teulada de Barcelona. Moltes felicitats my blood brothers.

Un músic descalç amaganyaga eixut

el plor silenciós d'unes ànimes perdudes,

mentre un Stradivarius sense cordes, recita,

amagat entre les teulades blanques de París,

una rima sensual d'un vers sense final.

Banda sonora d'aquella Barcelona eterna on

dues històries, rendides sense condicions,

ballen, sobre un edifici modernista enrunat,

el vals parisenc dels vells amants,

trepitjant amb alegria la rutina,

desafiant sense complexes, la mediocritat

d'aquell cant a l'amor civilitzat.

PD: La resta del vers ens el guardem els que estàvem allà, sobretot la part de Marlon Brando, que millor no explicar com va ser composat.