Pensaments arran de la mort de Whitney Houston

Viure no és fàcil i la convivència amb la frustració és la pitjor malaltia per curar. Avui ha mort Whitney Houston, un exemple de recerca fallida de la felicitat, una mostra de la persona que es pensa que la plenitud està en l'èxit professional, i que un cop arriba a dalt de tot se'n adona que el que buscava no estava allà dalt de l'escenari amb milers de persones cridant el teu nom. Una llàstima. I dic llàstima perquè m'apena el discurs de persones que parlen d'ella com un referent, musical si, però res més. No és referent de res més. Ni ella, ni Kurt Cobain, ni Janis Joplin, ni Jimi Hendrix, ni Amy Winehouse. Artistes amb un talent fora del normal, que van trencar motlles, però que a les seves vides personals varen fracassar, perquè totes elles, feien servir aquella frase del Neil Young que millor cremar-se que apagar-se lentament. I es varen cremar amb les drogues, l'alcohol i els excessos. Repeteixo. Una llàstima perquè la seva projecció pública podria haver servit per molt més que donar gust musical als seus fans, i s'han quedat amb això, amb pobres persones cremades per una visió equivocada de la vida. I és perillós, perquè mentre Maradona tothom veu clar que és un desgraciat que va saber jugar molt bé a futbol, els cantants se'ls veu com a referents per la vessant emocional de les seves cançons i per la influència que tenen a la nostra biografia personal, i a vegades, agafem com a referent persones que han estat desgraciades a les seves vides però van saber fer grans cançons. Whitney Houston era una cantant majestuosa, però la seva vida és un clar exemple que si t'equivoques de camí, les misèries de la persona no entenen de diners ni de fama. Per mi, sincerament, i ho dic amb tota la pena del món i admiració musical que li tinc, va ser una desgraciada, i ho dic en el sentit de dolor que comporta la paraula.