Quan anava per mars i muntanyes

Temps era temps quan vaig sentir parlar d'una cançó que parlava d'aquell lleó que sortia a les pel.lícules de l'oest per recitar la davantera de Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. No entenia la lletra però veia la generació dels meus pares com vibraven amb els versos d'aquell noi del Poble Sec que quan canta li tremola el cor a la gola (plagi, ho sé) i removia les entranyes d'un país que es sentia orfe. Us semblarà una tonteria, i certament és una tonteria, però la cançó Mars i muntanyes dels Amics de les Arts em transporta un xic en aquest sentiment desconegut d'enyorança cap aquella infantesa que fou la millor de les infanteses perquè simplement era la meva. La cançó em fa volar perquè de petit, quan els meus pares feien el dinar amb la ràdio encesa, baixava al jardí de baix a casa i posant les mans obertes al voltant de la boca per fer ressonar més la veu, cridava el nuvolkínton i m'esperava un parell de minuts mirant al cel esperant que un núvol groc baixés per endur-me al país on un drac et pot fer acomplir el desig d'eternitat. Ara, divuit anys després, d'aquell nen que jugava a ser en Son Goku només en queda una cançó que ressona al meu pis de 60 m2 quan volem recordar allò de temps era temps.