Quan anava per mars i muntanyes

Temps era temps quan vaig sentir parlar d'una cançó que parlava d'aquell lleó que sortia a les pel.lícules de l'oest per recitar la davantera de Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. No entenia la lletra però veia la generació dels meus pares com vibraven amb els versos d'aquell noi del Poble Sec que quan canta li tremola el cor a la gola (plagi, ho sé) i removia les entranyes d'un país que es sentia orfe. Us semblarà una tonteria, i certament és una tonteria, però la cançó Mars i muntanyes dels Amics de les Arts em transporta un xic en aquest sentiment desconegut d'enyorança cap aquella infantesa que fou la millor de les infanteses perquè simplement era la meva. La cançó em fa volar perquè de petit, quan els meus pares feien el dinar amb la ràdio encesa, baixava al jardí de baix a casa i posant les mans obertes al voltant de la boca per fer ressonar més la veu, cridava el nuvolkínton i m'esperava un parell de minuts mirant al cel esperant que un núvol groc baixés per endur-me al país on un drac et pot fer acomplir el desig d'eternitat. Ara, divuit anys després, d'aquell nen que jugava a ser en Son Goku només en queda una cançó que ressona al meu pis de 60 m2 quan volem recordar allò de temps era temps.

Comentaris

Iron ha dit…
Els amics de les arts tot i que van d’alternatius, són força comercials, busquen un mercat a qui vendre aquestes cançons, en aquest cas saben molt bé tocar la fibra sensible d’aquesta generació que hem crescut amb aquesta sèrie. Quan van tocar aquesta cançó per la Mercè, fa una setmana, tots ens vam posar a corejar-la entusiàsticament. Una generació “perduda” com molts sociòlegs ja s’aventuren a dir que som els nascuts a principis dels 80 o finals del 70.
Quan fa uns anys van reposar la sèrie al canal cuatro pels matins encara me la vaig empassar sencera, esmorzant frosties amb un tovalló ben gran per no tacar-me el traje amb que anava a la meva primera feina. Però tot plegat no era ben bé el mateix, sobretot perquè era en castellà, i la traducció de la cançó era horrible: surcaremos mares y montañas en pos de la bola hallar... a buscar con ainco la bola de dragon... jajajajaj en pos! con ainco!!! semblava que ho hagués escrit Quevedo.
Al llibre del Pàmies que comentes en el post més recent hi ha el conte d’un home que va al clínic amb malestars diversos i el metge decideix extirpar-li la nostàlgia i l’esperança, no és mala idea... Tot i que el millor crec que és dissimular-la, tu guarda els dvds de bola (o comprals si encara no els tens) i els mires amb el teu fill d’aquí 7 o 8 anys quan ja tingui una edat, així amb l’excusa que ho fas perquè el nen s’entretingui podràs alliberar una estona el propi nen que portes dins.
Frank Bayer ha dit…
Iron, tincs els dvd's, els vaig emportar en un viatge que vàrem fer amb els amics, eren només 20 capítols... Primer es varen fotre de mi perquè portava els DVD's, uns dies més tard em varen dir perquè collons no n'havia portat més...Jo també mirava els capítols de cuatro, i també m'indignava amb la cançó!! Que fort!!

Entrades populars