La victòria de l'escriptor

L'home que va picar el timbre no tenia braços. Avui a les sis de la tarda he quedat amb mi mateix. Vaig haver-me de morir per saber si m'estimaven. La realitat escrita sembla més cruel: el meu germà havia mort als sis anys atropellat per un cotxe. Aquests els he citat de memòria però segurament si hagués tingut la paciència d'aixecar-me del sofà per començar a mirar diferents inicis de contes, n'estic convençut que n'hagués trobat inclús de millors que exemplifiquen la importància de començar un conte amb una frase que atrapi el lector i el comenci a guiar per camins foscos fins a rebre la petada final a l'estòmac, el cop que no t'esperaves, la traïció que et provoca un plaer extrany i durader.
El conte és un univers que s'obre i es tanca amb poques planes, només deixa a la vista un aspecte d'aquella existència fins llavors desconeguda que porta a entreveure un món complex que tant sols és vist de passada per l'escriptor que està més preocupat de suggerir que de dir alguna cosa. Nosaltres, ingenus lectors, anem avançant cecs, sense veure la paret que ens rebotarà i ens tirarà a terra, i mentre ens queixem del dolor, just a sobre el mur, veure'm l'escriptor, traïdor, hegemònic, victoriós, deixant anar un somriure malèvol amb aire de victòria sabent que ha guanyat sense necessitat d'esforçar-se.

Comentaris

Entrades populars