Màrtir dels meus propis traumes

Mercadona. 17.40 de la tarda. Ordres clares i concises: tòmaquet per xucar pa, enciam, dues pomes, un fuet, pit de pollastre, paté, un triangle de formatge President, i cerveses, concretament 12 cerveses. Començo a avançar amb el carro de la compra com un desgraciat, sense ritme, amb ganes de despertar compassió a les dones grans que em miren com una víctima del feminisme postmodern. Va sonant música que vaig cantant a desgana, per fer alguna cosa, perquè vegint que encara que estigui sol sóc sociable i enrollat. Sense adonar-me'n, com si un Ser diví estigues movent al món practicant l'art de donar vida a les titelles, sona la Oreja de Van Gogh, La Playa, i em trobo cantant la cançó sense voler-la cantar, sentint certa emoció sense voler-la sentir. No ho puc evitar, m'he conmogut, aquella capseta xina que guardem dintre la capsa japonesa de marca toràcica, ha començat a fer pampallugues, mostrant que estava un xic tocat per la veu extranya de l'Amaia. Vergonya de mi mateix. He pensat, no ho expliquis a ningú, mantindràs el secret fins la mort, abans renegaràs de la teva família que escampar els quatre vents la teva part femenina de caire adolescent, seré un màrtir dels meus propis traumes, prefereixo la lapidació pública abans de reconèixer que sóc un renegat. Per això ho he escrit al blog, perquè necessitava treure-ho i sé que aquí, enmig de l'espessor de les plantes, no ho llegirà ningú.