Allò del camino al andar

Nosaltres som com un conte de Carver, acabem de manera absurda, de la forma que menys ens esperàvem, però que un cop vista, ens sembla la millor, la més ben calculada. Anem avançant fent allò del camino al andar perquè tenir el futur previst és avorrit, monòton, i un punt sarcàstic. Per això ens solem trobar amb la realitat de cares, i mentres intentem fer una finta de l'estil Messi de Crackòvia, anem decidint com actuem, quin serà el pròxim joc de malabars per sortir viu d'una situació de tensió. En aquest moment decidim i la decisió en si ens sembla precipitada i potencialment errònia, és amb el temps, quan tenim aquesta prespectiva que mai vàrem saber veure a l'aula d'art, que veiem que l'hem encertada. Els adults ens diuen que no tenim projectes, que anem decidint segons el dia a dia, jo sempre els contesto, poc amant taurí, que som com un torero, decidim què fem quan veiem arribar el futur amb les banyes encrestades buscant-nos un punt vital per deixar-nos dessagnats al mig de la plaça. En aquest moment, el mateix adult em diu allò de "estàs petat"i jo contesto "estaré petat, però mai he pensat que el comunisme pogués funcionar". Fi de la discussió.