Agraïment al meu pare
Em poso davant de l'ordinador sense veu, deixada a la riba d'un riu que arrossega les nostres frustacions com a país, com a comunitat que comparteix un sentiment identitari del qual es sent orgullós. Avui, el dia després de la gesta, em sento agraït al meu pare per ensenyar-me que ser del Barça no és només guanyar, sinó com guanyes un partit, quina artilleria utilitzes per no deixar presoners. Aquest fet identitari que es transmet de pares a fills és compartit amb una generació que estem orgullosos i confiats del nostre Barça, d'aquell equip que mai dubtem, d'aquells colors que represent el seny i la rauxa, l'estratègia i el combat cos a cos, on la sang vessada per arribar a l'objectiu està beneïda pels nostres avantpassats que varen aixecar aquest club durant èpoques grises plenes d'esperança.
Ara fa setze anys, quan era un nen, vaig veure el meu pare xalant davant el televisor perquè havíem fet cinc gols al Madrid jugant com els àngels. Ahir, vaig ressucitar el nen enterrat a una fossa comuna plena de cadàvers anònims, i abans del cinquè gol, vaig trucar el pare per dir-li que estàvem ensenyant al món a jugar a futbol, que els hi estàvem fotent un bany, i en silenci, li vaig agraïr que de petit dediqués estones a pensar com incrustar-me el sentiment blaugrana a dins la meva ànima. Gràcies Pare!
PD: No direm a ningú, perquè el post és massa bonic, però la conversa pel telèfon va acabar amb un "Que els donguin pel..."
Comentaris
En fi, disfrutem d’aquest Barça i dels amics i familiars perquè no sempre estarem tant bé com avui. Faríes be de transmetre aquest sentiment de “carpediem” i de bonança anormal als teus alumnes, més que res perquè jo tenia més o menys la seva edat quan l’altre 5-0, veníem de guanyar quatre lligues seguides i la primera copa d’Europa, em pensava que erem invencibles per dret diví però aquell mateix any el Milan ens va guanyar a la final de la champions i l’any següent el Madrid ens en va clavar 5 a nosaltres, va ser la fi del dreamteam i jo vaig baixar dels núvols de cop. Per això ara toca carpe diem.
Per acabar, crec que aquest Barça pot aconseguir fer per l’independència el que aquesta colla de polítics sobiranistes desavinguts han estat incapaços. Em refereixo a que si a Espanya es posen a meditar seriosament, s’adonaran que el Madrid no hi te res a fer, que el model del Barça és perfecte, que va a millor (ningú dubta per exemple que en Xavi és millor del que ho era en Guardiola) que te una cantera plena a vessar de futurs cracks, que si el Barça B jugues a primera potser el Madrid seria fins i tot 3er (aquí potser exagero però ja se sap... és l’euforia jeje). El Madrid és un gran equip, el segon millor equip del món, jo diria, però te la mala sort de jugar a les mateixes competicions nacionals que el Barça. Se n’adonaràn a Madrid que potser els hi sortiria a compte deixar-nos marxar???