La pastanaga està deprimida

Estic deprimit. Se m'ha escarrensit la pastanaga i per això fa una setmana que ni tant sols entro al blog. No tinc ganes d'escriure, i la passió per agafar l'ordinador i començar a fer cinc articles d'una tirada ha acabat asseguda algun racó ignorant el cant desafinat d'una musa obesa. Tot plegat ve donat perquè el meu nou ordinador Acer, de dos mesos d'antiguitat, regal de Nadal, i font d'esperança per convertir-se en la plataforma per estrellar definitivament la meva carrera literària, ha decidit tirar-se d'una distància d'un metre i picar al terra just amb la part on s'emmagatzema el disc dur, enviant-lo a millor vida, i amb ell, tot el sistema operatiu, que encara que no sé el que és, es veu que és el que val pasta. Tot trencat, tot perdut, tot està per fer però ara mateix ho veig impossible.

Davant d'aquesta situació de desencís informàtic, he acabat amb un estat de xoc que m'impedeix escriure, pensar, menjar (bueno, això no) i altre tipus d'activitat no apte quan tens a davant vuit i mesos i mig d'embaràs, o sigui, en certa manera, des d'un punt de vista matrimonial, ja em va bé que l'ordinador s'hagi trencat. De totes maneres, avui a Cotlliure, davant la tomba del poeta, m'he proposat tornar a lluitar per reobrir aquest camí embardissat on s'hi amaguen les meves desil.lusions que gairebé diàriament intento plasmar en aquest hort heterogeni. Així doncs, estimat lector, sàpigues que estic deprimit però que de mica en mica intentaré treure la pastanaga del seu estat tombat d'escarransiment. Gràcies per la comprensió, i ja ho sé, un iboprufeno ho cura tot.