Cançons que mai reconeixeré que m'agraden

Tothom té a un racó amagat de casa seva un cd gravat de cançons prohibides que ningú sap que t'agraden, i que fingeixes odiar quan estàs en públic en nom de la puresa musical i d'un cert elitisme intel.lectual de saló que només s'empassen els analfabets i les nenes adolescents que no han tingut mai xicot. Ara ha arribat el moment de sortir de l'armari, de no tenir por, de posar-me a l'aparador dels mastegots per ser ajusticiat sense misericòrdia. Ho sé, l'Urdangarín al meu costat és un beat però no me'n penedeixo de les meves culpes perquè cada vegada que sonen aquests acords prohibits, se'm remou en silenci una sensació gustosa a mig camí entre el fàstic i el dolor. Comencem. Buf... No puc. No sé si començar amb Lo echamos a suertes de Ella Baila Sola o Cuentáme de la Oreja de Van Gogh, més que res perquè necessito quelcom fort perquè Los chicos no lloran del Miguel Bosé, el Cloud number nine del Bryan Adams, o el Our last summer de Abba quedin lleugerament dissimulats abans d'encarar el Lo noto de los Hombres G, que em podria portar el primer mastegot fort si ho combinéssim de manera impúdica amb el Vivir sin aire de Maná o el Punto y aparte de Fran Pere. Tela. Millor que no ho escrigui, no em surt a compte treure a la llum aquest cd. Callo. A més, ensenyar a tothom que he flipat amb l'Eros Ramazzoti, el Coti o el Canto del Loco, em podria acabar de portar a l'ostracisme absolut. Saps què? Millor no publico el post. Tota precaució és poca.