Necessitem futbolistes lletjos

El culte al cos d’una societat estressada per arribar a temps al gimnàs i perfeccionar aquesta obra fet a imatge i semblança de Déu, ha arribat a l’últim reducte on encara podíem gaudir d’homes lletjos enemics de la proliferació massiva de la metrosexualitat: el futbol. Lluny queden aquelles faccions desagradables dels anys noranta, la mirada etílica d’haver dormit fora de casa de Dragan Ciric, la barba neanderthal del bètic Ivanov i la perruca anàrquica del seu company de selecció al mundial d’ Estats Units, el porter Borislav Mijailov, el germà gran d’Atila, Florin Raducioiu, el desmai tenyit a sobre el cap del seductor Carlos Valderrama, el somriure eqüestre de Michael Reiziger, les dues copes d’ Europa amagades sota la tofa del lletraferit Ivan Campo, o les faccions de proxeneta arrestat que tenia el fumador Robert Prosinecki. D’aquests herois ja només en queda el record nostàlgic quan en un sopar d’homes anònims, després d’haver exposat tothom les seves glòries falses, surten un darrera l’altra amb una rialla sonora on es pot veure la tristesa per la infància perduda. Quins jugadors tenim ara mateix? Metrosexuals de cartró pedra. Avui per ser futbolista has de pretendre ser guapo, tenir un pot de maquillatge a la caseta, utilitzar el twitter de manera sonora i fer “moc moc”. I no parlaré de jugadors com Voldemort perquè seria extremadament previsible i fins i tot podíem discutir si és guapo o no, més aviat em vull concentrar amb els hereus d’aquesta generació i companys de Voldemort, els Ozil, Sergio Ramos, Benzema, Khedira, Marcelo o Callejón, que segurament si haguessin nascut a Catalunya haurien pogut gaudir de la immersió lingüística i al saber català, entendrien aquella cançó que ens recorda que els guapos són els raros, i afortunadament, deixarien de passar-se hores davant del mirall per acceptar ser el que són: hereus d’una generació necessària de futbolistes lletjos per ser recordats quan els sopars d’amics no donen més de si.

Publicat el 24 de setembre del 2011