El feliç anonimat a la ciutat dels prodigis

La grandesa de Barcelona per un gironí és que formes part de l'anonimat de la massa i ets ignorat i profundament despreciat pel ritme homogeni dels ciutadants. T'agrada veure gent escoltant música que ni tant sols mira al seu costat dret al travessar el carrer, t'agrada apreciar com pots agafar tranquilament un cd de música infumable sense por de trobar-te un amic i ser la mofa de tothom, t'agrada passejar per les rambles i veure que allà la pureza está en la mezcla. Barcelona, encara que des de les muntanyes de Montserrat es pugui apreciar que està cobert de merda, deixa respirar a la gent que venim de províncies i estem acostumats que la nostra vida íntima sigui remenada per tothom.

De totes maneres Barcelona té un problema, et permet ser diferent en el vestir però t'obliga ser igual en l'actuar. Paul Auster parlava de New York com la ciutat on no és important l'aparença que tinguis però si que ho és l'estrafolareïtat dels teus actes, pots anar amb una samarreta amb frases ofensives i no passarà res, ara, si vas pel carrer cantant, llavor passes a ser un ésser estrany dintre la peculiar uniformitat que demana la ciutat. Has de ser com ells, i això també és un problema. Encara que aquesta observació d'Auster sigui certa, de tant en tant, busco perdrem en el feliç anonimat de la ciutat dels prodigis per tornar-me a sentir persona. Trobar l'individualitat enmig de l'uniformitat de la massa.