Els pesats de la generació dels 80

Hem tingut molta sort perquè hem estat la primera generació que ha pogut disfrutar el període de pau democràtic més estable de la història d'aquest país, però alhora hem tingut la mala sort d'haver de conviure amb pelmes traumats per la dictadura, que davant el fracàs de les seves vides personals, donen tot el sentit de la seva vida a una lluita útil pel despertar de les consciències però inútil a efectes pràctics: va morir al llit. Dintre aquest grup de pesats aficionats a classes d'ètica de mercat, trobem també els que passen tot el dia suspirant quan veuen un avenç en màteria de llibertats individuals i diuen: con Franco esto no pasaba. Moltes vegades mentre pronuncien aquesta frase aturada per l'aire que es reté a la boca per culpa de la dent, tenen un espasme no reflex que els hi fa aixecar el braç dret de forma intermitent.

De totes maneres, el pitjor de tot plegat no és aquesta gent, que al cap i a la fi tenen la seva història i se'ls ha de respectar, sinó aquests ignorants de la generació dels 80 que parlen com si haguessin nascut entre el 1920 i el 1936, i aquests no ens enganyem, si la vida es porta bé els haurem d'aguantar fins que ens morim. Són els nous pesats. Els pesats de la generació dels 80 que estan traumats perquè es varen perdre l'episodi que en Goku aconseguia, enmig de la destrucció momentània del planeta Namek, partir en Freezer per dos i guanyar la gran batalla èpica de la postmodernitat. Uns aixequen al puny esquerra, l'altre el braç dret. Mentrestant, n'hi ha que preferim utilitzar els dos braços per sostenir un llibre de Hannah Arendt sobré els orígens del totalitarisme, que no entenem però ens fa sentir millors.