El feliç assassinat de la Piazza del Poppolo
M'he assegut a la Piazza del Poppolo després d'haver quedat amb un molt bon amic. El menhir em queda darrera i just davant meu tinc unes de les entrades a la ciutat custiodada per Sant Maria del Poppolo, propietaria de dos Caravaggios, i un edifici de la masoneria que es troba just a la sortida de la ciutat per si la situació empitjora. Fa sol. Sona música en els auriculars, és un tema tòpic pels italians però que he redescobert després d'uns anys d'acollir-lo amb fredor, Albachiara de Vasco Rossi. Vaig llepant el gelat ignorant l'aire fred de mitja tarda que comença a portar l'essència d'una ciutat propietària del poder polític i espiritual del Vell Continent. Ignorant la tempesta de sensacions que em deixen indiferent davant un motorista que travessa la plaça aixecant roda, una adolescent amb roba de segona mà fa malaberismes amb dues antorxes enceses i en aquest moment, la meva samarreta Desigual queda atreta pel seu mocador palestí. Els pols s'atrauen, penso, mentre m'imagino un exèrcit de bàrbars entrant per la porta de la ciutat, es paren davant meu, em claven un punyal al bell mig del pit i la sang em comença a brotllar simbolizant la caiguda de l'Imperi a mans dels bàrbars. Han triat un gran moment per matar-me: Sóc feliç i he mort enamorat.
Comentaris
Montse, en efecte, no cal que m'ho preguntis...jeje...
Sempre que he anat a Roma i he visitat els Museus Vaticans no deixa de sorpendre'm la gran quantitat d'art grec, egipci i d'altres civilitzacions de l'antic orient mitjà que allà s'hi aplega. No deixa de ser curiós que una sentència del tribunal eclesíastic de la Rota ens obligui a entregar les obres d'art del Museu Diocesà de Lleida i per altra banda el Vaticà es faci l'orni a les demandes dels estats grecs i egipci perquè els hi tornin allò que consideren seu. Si les altes instàncies eclesiàstiques consideren que uns bens com els de Lleida, que van ser adquirits en legítima compravenda (no ho oblidem!), han de ser entregats a Barbastre; també haurien de instar als Museus Vaticans a tornar aquells bens que no solament no són fruit de la compravenda sinó que ho són d'un botí de guerra.
En fi Roma... quina enveja que em fas punyetero! I a sobre en bona companyia... Roma... tan caòtica, tan bruta, tant cridanera i no obstant tant encantadora i tan nostra...
Apa, cuida't “il raffreddore”, o més ben dit, que et cuidin!
Comprovació de paraules d'avui: "ressesse". Algú em vol dir alguna cosa?
David, gràcies per l'aclaració!!! De totes maneres, em pensava que l'obelisc sempre portava menhirs quan anava amb l'ideafisc i l'asterisc... tens raó, la he cagada... Sobre les obres d'art de Lleida, no he llegit perquè el tema en si em fa una mica de mandra, per això no opinaré... M'ha encantat la definició que dones de Roma, la claves, sobretot amb això de tant nostra. Ho resumeix tot!!! Bueno, veig que he aconseguit fer enveja que és el que volia!!! Ja estic content!!!
è così Frank, no ti pare?