Diu que segueixi...

Les cançons de l'Ipod són retalls malfets d'una vida prou vulgar com per ser enterrada a la fossa comuna dels mediocres, però alhora, són el canal del record que amb el temps ha passat a ser una imatge idealitzada d'aquell passat del que ens hem encarregat de treure-hi tot lo dolent per fer bo allò que todo tiempo pasado fue mejor. Una opció no apta per gent amb problemes cardíacs és utilitzar l'aleatori, una cançó entra sense avisar dintre el cotxe mentre tornes a casa, violant sense permís el descans del guerrer que ha guanyat la batalla a l'últim suspir i atacant el rival per l'esquena.

Ahir a la tarda, mentre pensava amb un enèrgumen que està superant totes les meves previsions des d'un punt de vista negatiu, va irrompre dintre el meus caos calmo Tu ets la llum de Lax'n'busto, així, secament, sense demanar permís. Vaig seguir conduïnt sense pensar que estava deixant d'atendre a la carretera per anar a parar al meu primer concert de Lax'n'busto al Palau Firal de Girona l'any 1999, tenia quinze anys i quan vaig sortir m'havia semblat que havia estat al millor directe de la meva vida. Amb els anys he anat a bastants concerts multitudinaris amb grups molt més experimentats que els Lax, però a cap, ni els del Bruce, he venut l'ànima al diable a cada crit, com vaig fer aquell nit de primavera mentre cantava la tornada de Tu ets la llum. Quan vaig arribar a casa tenia un bony al cotxe que la companyia asseguradora no em vol cobrir perquè em queda fora de plaç, m'és ben igual, perquè la noia que es va negar a pagar-me el desperfecte, mentre jo estava aquell concert de Lax, segur que l'estava deixant plantada un dels molts nois que l'han convertit en una desgraciada. Per això, a diferència de mi, no li troba sentit tenir un Ipod amb la funció aleatòria, perquè no té records agradables que es mereixin un bon cop amb el cotxe.