El capitalismo funeral

El dia era gris, la pluja no acaba d'emplenar el fil d'aigua de l'Onyar i la dona m 'havia deixat per anar a visitar un seu ex-marit que s'havia penjat amb un fil de pescar lligat als geranis podrits de casa seva. Mentrestant, a casa meva, sol com un militar a punt de començar la batalla on sap que l'espera la mort maquillada de prostituta barata, restava disposat a continuar el llibre de Vicente Verdú, El capitalismo funeral, quan vaig adonar-me'n mentre bevia un Nestea calent perquè feia dues hores que els ploms estaven abaixats i no ho havia vist, que si continuava el llibre segurament acabaria buscant quelcom més contundent que un fil de pescar per realitzar la inmolació. L'assaig de Verdú era molt crític amb els diferents aspectes causants de la crisis, que encertadament els situa a l'interior de la persona, en una tendència a oblidar les relacions humanes per deixar que la tecnologia aconscient decideixi per nosaltres, però a pesar de ser brillant i d'oblidar-se de números per anar a la vertadera essència d'aquesta tercera guerra mundial silenciada, el llibre respira un pessimisme vital desesperant que m'hagués donat l'estocada en un dia horrible on la meva dona tornaria a casa ben entrada a la matinada, amb un somriure d'orella a orella, un fil de pescar en forma de polsera, i el record agradable de la seva vida amb el seu ex-marit tatuat a la mirada.

PD: En aquesta situació límit, i veient el dilema del post d'ahir, em decanto totalment a portar una vida estètica per poder sobreviure...