La desmemòria dels vencedors

Diumenge la tarda, deixant passar el temps al sofà amb Máximo riesgo una pel.lícula de Sylvestre Stallone digne d'un Oscar, però no per aixecar, sinó per fotre-li pel cul, un dels protagonistes d'aquest nefast film que t'ajuden a mastegar la pastossitat saludable de les tardes del diumenge, va deixar anar la següent frase versionada d'un aforisme d'Stalin que em va ajudar a reflexionar "Matas a un tipo y te llaman asesino, matas a un millón y te llaman conquistador". A partir d'aquí he començat a donar voltes sobre dos tipus de crims, els primers són els perpretats per règims comunistes i dictadures en general, àmpliament repudiats per la majoria de la població i sobradament condemnats per l'èlit política, però per altra banda trobem els crims portats a terme per democràcies com Estats Units, Anglaterra o França, que han seguit els mateix modus operandi dels règims esmentats anteriorment, però que en aquest cas han posat com excusa la necessitat d'imperialitzar i defensar el seu model de democràcia, i sembla que per aquest motius els podem oblidar.

Davant d'això tothom condemna (i ben fet) els nazis, però ningú fa un crit el cel davant l'entronització de Churchill i el conseqüent oblit de la massacre de Dresden, on va morir la majoria de la població civil de la ciutat, també es parla de Truman com el que va estar al Tractat de Postdam, però no com el que va ordenar llançar les dues bombes atòmiques, o l'actitud francesa respecte Argèlia. En fi, que ja sé que la història l'escriuen els vencedors i totes aquestes collonades, però ja començaria a ser hora que aquests vencedors comencin a retractar-se del seu passat, i no només hagi de ser Angela Merkel qui demana perdó pels pecats dels seus avantpassats, però ja se sap que analitzar-se a si mateix és una operació de Máximo riego.