Julian Barnes en un concert de Jorge Drexler

Mentre Drexler anava arpejant la seva guitarra recitant l'eco seductor de velles cançons que amb el temps perduraran en l'ànima dels amants de la poesia, un home de mitjana edat, calb, amb el rostre d'un Joker jubilat per incapacitat de matar, anava xerrant i rient com un nen petit que sap que ha de mantenir les formes perquè pot destrossar el discurs magistral del professor. Aquest imbècil fill d'un pitopàusic i d'una dona venedora de tòtems somalís per adorar a la relació intel.lectual entre Ra i Tutatis, em va fer pensar en un conte de Julian Barnes que es troba dintre el recull de relats La mesa limón, on un espectador d'una obra de teatre es troba amb aquest mateix personatge sabotejador de totes les activitats que necessiten del silenci de la gent per poder copsar el poder de la paraula, acaba, un cop ha finalizat l'obra, llençant-lo per les escales realitzant un acte de justícia artística necessari pel correcte funcionament de la societat.

Al claustre de l'Institut Ramon Muntaner de Figueres no hi havia escales, així que vaig decidir pujar l'escenari un cop s'havia acabat el concert, agafar el got d'on Drexler havia estat bevent aigua, i llençar-li a la cara de l'energumen provocant una picabaralla que el mateix cantautor urugaià va solucionar posant pau. Mentre em defensava vaig parlar del comportament del neonazi fill d'un pitopàusic polonés i vaig explicar el conte de Julian Barnes a tota l'audiència que assistia totalment bocabadada a l'espectacle. El fill calb de la xaman d'Alejandria fou declarat culpable i entre tots li vàrem xafar la guitarra de Drexler el cap mentre cantàvem Polvo de estrellas.