Ètica i estètica: el gran dilema
Un sempre té el dilema entre la vida que voldria portar i la vida que porta, la hipòtesis estètica i la realitat ètica, el gust de crear un personatge i la necessitat de viure segons el que bonament pot. Aquesta diatriba entre el seductor literat d'ascendència italiana fills d'uns immigrants napolitans i el professor mediocre procedent de familia pagesa, m'ha portat de forma inmediata a obrir després de dos anys de silenci el Diario de un seductor de Soren Kierkegaard, que es troba enquadrat dintre el recull Either/or que Trotta ha traduït amb un títol que si no recordo malament és O lo uno/ o lo otro.
La tensió interior per aquesta doble personalitat que podem trobar a un poema antològic com Contra Jaime Gil de Biedma, respon a les dues realitats de la persona enquadra al llibre: aquella necessitat imperiosa de trobar el plaer estètic a cadascun dels nostres actes, sobretot amb l'art de seduïr, de veure com una persona va retrobant la innocència i va caient a poc a poc a la nostra mà presos per uns encants de dubtosa naturalesa, i la necessita de seguir uns règims morals a l'hora de buscar el plaer estètic, perquè sinó, et pots acabar convertint en un dèspota per poder tenir tot allò que desitges, que moltes vegades des d'un punt de vista amorós es redueix a la manipulació de voluntats amb la seva conseqüent dimissió sexual.
El llibre és fantàstic perquè ens ensenya que si només llaurem el nostre costat ètic ens convertime ens uns robots que no sabem valorar la bellesa física i trascendental de la naturalesa, d'altra banda, si basem el nostre funcionament amb plantejaments estètics, acabem funcionant com autèntics autòmates: busquem i aconseguim independentment del que tenim a davant. Solució: els grisos, ètica més estètica. Gran llibre que et porta a grans plantejaments.
Comentaris
És ben cert que l'una necessita de l'altre. Tot i que si haguessim de triar en una disjuntiva extrema sempre és preferible l'ètica.
Ara bé, per un artista, escriptor, etc la dimensió estètica és tremendament important. Tots els grans s'han creat una imatge, a vegades és natural i a vegades forçada. Aquesta imatge ve donada per uns components que es van repetint, quan més d'aquests factors tinguis millor: tuberclosi (o un altre malaltia greu), ésser un seductor, neurosi, alcoholisme, homosexualitat...
Em venen al cap alguns exemples, com en Picasso que era un seductor però la manera com tractava les dones (i els fills) era deplorable, era ben bé el tipus d''artista genial però cabronàs com a perosna. També tenim l'esmentat Gil de Biedma (alcoholic i homosexual), en Proust (más de lo mismo), en Lorca i un llarg etcetera.
Els que més gràcia em fan són els nostrats Dalí i Plà. En Dalí es va forjar la seva imatge de zumbat però els que el coneixien en el tracte íntim sabíen que de grillat no en tenia res. En Plà es va crear l'imatge de pagès de l'empordà, quan convenia es posava la boina i quan no se la treia, parlava el castellà amb un accent català forçat però si llegeixes les seves obres en castellà te n'adones que empra un lèxic molt més ric que qualsevol fill de Castella. Aquest parell de murris empordanesos la sabien molt llarga...
Em desvio una mica del llibre de Kierkegaard i ja no tinc temps per parlar de les semblances entre el seu model de seductor i el model que presenta Bergman a les seves pelis. És força interessant el patró nòrdic d'ammdós.
Però per sobre de qualsevol estudi intel·lectual dels seductors sempre em ve al cap una imatge de la meva infància, la del Doctor Slump, quan s'imaginava trobades amb la senyoreta Yamabouki i es veia a ell mateix com un tipus alt, esbelt i amb un aire trascendent. Com m'havia partit la caixa jo amb aquests moments!
Molt bon article Frank, les teves pensades continuen seduïnt als que passem per l'hort.
Salut!
(Iron, t'adoro. Un personatge capaç de parlar de Plà, Dalí, Lorca, Biedma i Sembei Norimaki en el mateix article demostra gran saviesa. També deixa entreveure la teva edat. Et felicito)