Els cors de Visconti
La finestra de l'habitació estava resguardada per una bandera europea amb una estrella de menys, una bandera italiana que robava abans d'anar a dormir perquè cobrís el nostre cobrellit on hi teníem bitllets falsos de cinc-cents euros, capses de preservatius precintats robats a una farmàcia, i fotografies de Maradona amb la camiseta del Nàpols extretes de la col.lecció de Josep Maria Minguella. Durant la nit una estelada presidia les nits venecianes en lloc de la italiana que ens donava l'escalf suficient per sobreviure a la humitat nocturna dels canals. Sempre havíem sentit que els italians són millors amants que els catalans, per tant, vàrem optar per la bandera de Cavour per poder dormir amb un efecte hivernacle proporcionat per les melodies de Vivaldi.
La qüestió és que les dos nits venecianes vàrem sentir a la mateixa hora, prop de la una de la matinada, després d'haver tancat els llibres d'en Fonalleres i en Torralba, la veu profunda d'un begut que veia en l'ebrietat la millor forma de la sobrietat, intentant interpretar Els Cors de Nabucco mentre deixava anar crits de lloances a Helenio Herrera. No vaig obrir mai la finestra perquè em volia imaginar que un jove Luchino Visconti ens havia vingut a veure per fer-nos entendre que morir joves a Venècia era la millor forma de passar a l'eternitat. Suposo que per no voler obrir la finestra m'hauré de conformar a ser un mortal que busca trencar el temps en uns canals que sempre van a parar en la inmensitat de l'oceà. De totes maneres, encara que hagués abraçat a Visconti i a la seva eternitat, tampoc hagués estat feliç, i això, em deixa més tranquil.
Comentaris