L'esguard secret d'Eastwood

Aquest matí he acabat saturat de com plantegem la relació entre l'home i la naturalesa, de si seguim els paràmetres del Gènesis i tenim una relació de domini responsable respecte ella, o si vivim per mantenir-la, com plantegen els antics partits comunistes que s'han convertit en partits semi-consumistes. A partir d'aquí ha començat un debat a platea sobre l'ambient apocalíptic que hi ha en el nostre dia a dia quan es parla del canvi climàtic. Podríeu pensar que estàvem a Copenhaguen, però no, estàvem esmorzant al Santuari de la Mare de Déu dels Àngels envoltats de costelles de xai i embotit, i encara que la discussió era de nivell i objectivamet interessant, jo seguia perdut a la mirada de Clint Eastwood a la pel.lícula de La fuga de Alcatraz.

Eastwood aconsegueix, com a totes les seves pel.lícules, clavar-te fletxes enverinades amb un esguard tèrbol i secret, com si hagués estat a les portes de l'infern durant un viatge iniciàtic i volgués quedar-se per ella la visió de Dante intentant entrar per les portes del regne de Satanàs. Durant la discussió climàtica vaig començar a mirar en Joan i en Siso amb la desaprovació d'Eastwood cada vegada que es troba un pres amb ganes de trobar la llibertat trencant la dels altres. No ho vaig aconseguir intimidar-los perquè el debat va seguir pujant de tensió, i per tranquil.litzar-me vaig haver de trencar el meu règim menjant un gelat de xocolata blanca. Senzillament, vaig pensar mentre parlaven de les algues marines, si tingués la mirada de Clint Eastwood estaria a Harvard estudiant la carrera d'actor i no seria un escriptor fracassat. M'en vaig a menjar el caneló de Sant Esteve!!