Records d'un cap d'any a París

La parodia de Sartre representada a la fotografia de perfil del blog, és el resultat d'un cap d'any a París escoltant Paolo Conte mentre vèiem nevar a fora la ciutat. París estava nevada perquè volia acollir l'any nou amb escepticisme, com si el futur no anés amb ella, com si visqués en aquell passat modern on era el centre cultural i polític del món eurocèntric.

El Cap d'any del 2005 va ser un dia molt variat, dinar en una habitació d'Antony amb una veïna esquisofrènica que es donava cops de cap a la paret sempre que nosaltres cridàvem a Robespierre, campanades a Notre Dame, un concert en un bar on en prou feines hi cabien trenta persones i on la gent es servia la beguda i deixava els diners a la caixa, un panteó extrany que donava voltes entre cotxe de gamma alta, un metro silenciat pel cansament del'albada nevada, i la caiguda del son mentre algun desconegut recitava amb un francés hispà uns versos maleïts de Baudelaire.

Avui, quatre anys després, torno a la ciutat de la llum per cel.lebrar un cap d'any diferent, segurament Robespierre estarà callat i Baudelaire deixarà pas a una cançó de Thomas Dutronc, però n'estic convençut que la capital de la supèrbia i l'autosuficiència, seguirà amagant el traspàs d'any sota una neu fina que intentarà tapar els defectes dels present per poder viure d'un passat il.lustrat. Bon any 2010 i gràcies per ser una verdura fidel!!