El dia que vaig ser un camell

Ahir a la tarda, mentre estava a l'ascensor pujant cap a casa meva, anava comtant una quantitat de diners llaminera que estava dins un sobre que portava a les mans. No patiu, aquesta nit no s'ha trobat cap cadàver al riu, els diners foren guanyats de manera molt honrada. La qüestió és que abans d'arribar al tercer, em vaig parar al primer per recollir un noi jove que sempre m'ha semblat extrany: et saluda amb el cap encarat a una càmara d'un director austríac que està realitzant un plànol contrapicat mentre la mirada s'intenta amagar per evitar el contacte visual directe. Per intentar alleugerir la situació, hem de tenir en compte que em va veure remenant bitllets de cent euros, vaig imitar en Nuñez i vaig dir "És gravíssim el que da la droga d'Abu d'Abi". No li va fer gràcia però tampoc va semblar que el disgustés, simplement es va quedar indiferent. Em vaig sentir estúpid però quan vaig entrar a casa m'havia oblidat completament del meu intent de ser simpàtic amb el veí que va tenir humitats a la cuina per culpa d'una tuberia rebentada del meu pis.

Vaig recordar la broma dues hores després quan els Mossos estaven a la porta de casa meva dient-me que tenien una ordre d'escorcoll debut a una denúncia que havia tingut per comercialitzar droga dura. Va ser una bona manera del meu veí esquizofrènic de desitjar-me bon Nadal. Els Mossos varen estar una hora a casa, el que vaig tardar a convènce'ls que el diàleg a l'ascensor havia estat una broma nuñista. Una experiència bastant desagradable, la veritat. Veí, compte que no et trobis un paqueta amb farina davant de la teva porta...