La derrota del temps

Les carreteres mai tenen final perquè sinó deixarien despullat el viatger incansable que busca atrapar l'horitzó. Per això suposo que després d'estar conduïnt dos dies per Espanya buscant un espai sense sortida on poder assentar una nova vida, he tornat a casa decepcionat perquè he vist que el temps és com les carreteres, segueix sense pressa, segur de si mateix perquè sap que el límit està en el propi temps, o sigui, el dia que vulgui acabar-se trencarà l'esfera cíclica per la que es mou com si el demés no anés amb ell.

Davant d'aquesta situació repetitiva de dessassossec m'he decidit a plantar un hort ple d'hortalises perquè el cicle de la vida de les plantes, la mateixa idea de vida, sigui la meva arma per combatre aquest gegant que mai descansa i que em vol portar a la tomba havent-me robat la meva juventut i els meus dies feliços de passió desenfrenada. Per això, cada matí, durant l'albada, m'assec als peus del meu hort llegint Pessoa i vaig mirant com les verdures creixen pacients totalment alienes si he practicat la tècnica del guaret, o una rotació triennal que em permet aprofitar millor l'espai i poder-me enriquir gràcies un possible excedent de producció. Elles saben que han guanyat la batalla perquè la paraula vida sempre acaba vencent. De totes maneres, infidel de mi, jo a vegades perdo la fe i abandono el meu hort de la felicitat per buscar carretera enllà la fi del món, la derrota d'un temps que només es deixa vèncer per punts. Llavors torno als peus de l'hort demanant perdó i sentint-me un desgraciat.