Entre les dues bèsties
Quan l'agressivitat d'aquest país ve des dels mitjans de comunicació afins a l'esquerra política, hi ha una mena de pacte de silenci on ningú s'escandilitza ni treu les opinions als zàppings televisius perquè sembla que està socialment acceptat segons quines opinions, mofes o senzillament, formes d'expressar idees de dubtosa moralitat que es senten en aquests canals o emisores. Ara, quan la que parla és la deplorable Intereconomia amb le seves constants sortides de to totalment anacròniques i insultants pel nostre país, llavors tothom es veu en cor de criticar, és més, fan servir la crítica fàcil per donar legitimitat als propis arguments. En aquests moments, els mitjans d'esquerra treuen totes les rareses d'aquests canals i s'inflen de superioritat moral, sense veure que ells també són part de la bèstia, que són la mateixa cara de l'altra moneda, que també se'ls hi pot aplicar l'adjectiu caspós que tant els hi agrada.
Ho dic perquè els que no estem a cap dels dos costats, a voltes ens podem sentir un xic acomplexats perquè encara que plorem de fàstic amb cadenes televisives com Intereconomía, no compartim els plantejaments d'aquestes cadenes que defensant una falsa llibertat i una hipòcrita democracia, justifiquen totes les accions que planteja el govern de Zapatero. No ens acomplexem. Nosaltres hem de lluitar contra les dues bèsties i hem de saber que a un costat ens diran porcs i a l'altre cabrons. Hem de tenir criteri i evitar caure en la superioritat moral que ens dóna la crítica lògica de plantejaments que estan fora de lloc. Hem de ser els hereus d'un país mancat d'il.lustrats i sobrat de militars encoberts. En fi,la SER o la COPE? Jo em quedo amb Larra. Crec que és un bon propòsit per l'any nou...
Comentaris
Marxem d'una vegada!
Ara bé, un cop siguem independents res no ens lliurarà de tenir els nostres mitjans demagogs i crispadors, perquè tots els tenen, desde els USA amb la cadena fox tant anti-Obama, o l'Italia Berlusconiana. El control dels mitjans de comunicació i per extensió de les masses de votants és una llaminadura massa dolça i tots acaben caient en la temptació. Però de moment que ens deixin ser grans, si la cosa acaba com a “El Senyor de les mosques” (gran novel.la) ja hi posarem remei, per això serveixen precisament les distopies.