La segona retirada catalana a Salses

A les portes del castell de Salses vàrem desentonar els Segadors amb una mà al pit, l'altra aferrada a una estalada , i l'esguard clavat a les llàgrimes nostàlgiques on s'hi divisiva el passat d'una nació ofegada pel centralisme cultural de l'estat francès. Estàvem a casa, a les portes del nostre país, al cor de l'expoli del Tractat dels Pirineus, i ens obligaven a pagar set euros per poder visitar la fortalesa: l'espai on probablament algun avantpassat nostra havia defensat la terra una i altra vegada enfront l'insistència de l'invasor. Ens hi vàrem negar, no volíem pagar per poder entrar a casar nostra i vam anar a parlar amb la noia de la taquilla.

La noia era segurament universitària, no es defensava amb l'anglès i no arribava a agafar les armes amb el català, per tant, la comunicació franco-catalana havia estat i era complicada. Li vàrem explicar que èrem catalans i que feia 350 anys el castell estava a la nostra propietat, i per tant, pels drets adquirits al llarg de la història teníem la potestat de poder-lo visitar de forma gratuïta, encara que només es tractes per una qüestió de desgreuge històric. Li vaig explicar amb paciència la importància de tenir memòria històrica. No em va entendre i amb un somriure francès, o sigui dèspota, ens va invitar a marxar de la mateixa forma que els nostres avantpassats tocaren retirada cap a l'altra banda dels Pirineus. No vàrem pagar els set euros de l'entrada i la segona retirada catalana a Salses era un fet. Tornàrem a lluitar, tornarem a perdre.