New York un any més tard

New York és una ciutat sense límits on la ficció i la realitat conviuen pels seus carrers mentre els visitants la van fent seva a cada pas, segurament perquè New York està feta per aquells que no tenen pàtria, pels fugitius rendits a una vida que els ofega. Aquesta New York un la veu quan ja no hi és, quan només en queda el record de la seva gent sense mirada, de les seves hamburgueses amb gust d’hamburgueses, de la seva brutícia invisible enganxada a la suor, dels seus músics de jazz repartits per locals anònims tocant cançons a les ànimes solitàries. Quan un està allà veu la ciutat de les pel·lícules, de les oportunitats, de l’excitació permanent, del clatell adolorit de tant mirar els gratacels, i serà quan torni a casa que se’n adoni que l’autèntica ciutat se li ha escapat de les mans. De totes maneres, per veure la New York autèntica primer s’ha de visitar la “preparada” pels turistes, aquella que volem veure, la que esperem quan agafem un avió i ens plantem allà esperant trobar Harrison Ford filmant una pel·lícula enmig de Lexington Avenue on salva el President del Estats Units de l’ enèsim atemptat terrorista. D'aquesta manera treurem la crosta i podem veure que s'hi amaga darrera la pell d'una ciutat feta pels optimistes.