Crònica subjectiva del dubte

Va aparèixer entre la penombra com un antiheroi disposat a malvendre les seves experiències vitals a preu de saldo, vestit de negre amb un interrogant amb bell mig de la samarreta, ens preguntava si el dubte era la millor manera de viure. Jo li vaig contestar. Segurament no era la millor però si la més atractiva, la més estètica, la més salvatge. El seu món està envoltat d'un costat fosc on mai hi entraré però on m'hi sento molt còmode fent de voyeur, mirant per l'escletxa deixada pel corc de la tenacitat temporal i espiar com viure la vida el límit sense cremar-te. En ell, les dones són companyes, però companyes d'un ring on un dels dos acabarà estirat a terra, patint per l'abandonament de la derrota però trobant un cert plaer en el dolor, conscient que les cançons només creixen en el terreny adobat del desamor.

La veu despulla les cicatrius d'uns anys filtrejant amb la cremor del diable, d'unes nits arrasserat per l'escalfor d'allò desconegut, i el somriure, ple de cinisme, marca la sàtira del propi personatge per disparar a tot aquells que l'anem escoltant vers a vers, rima a rima, acord a acord. Ell, representa millor que ningú els límits de la vida on anem caminant com trapezistes encegats, buscant en el drama de la caiguda, el plaer que ens dóna força per seguir endavant. Per això, suposo que és tant valorat.

PD: Aquesta és la crònica subjectiva promesa.