Tornar al lloc del crim

La recordo fosca. Acabava de ploure i la humitat dels carrers convivia simètricament amb l'endormiscament de la meva passió per allò desconegut. Caminava com un adolescent d'aquells que arrosseguen una maleta invisible on hi porten tot el pes d'una vida sense treva. Anava observant el meu entorn sense saber llegir la història escrita a les parets d'aquella ciutat on s'havia fet home un personatge que aquell moment m'era desconegut i que em fascinaria anys més tard: Franz Kafka. El parlar dels autòctons era pastós i em cansava. De fet, ja havia sortit rebotat de l'escola on dormíem perquè per esmorzar m'havien donat pa negre amb cogombre i la meva vessant burgesa noucentista havia protestat airadament fent una elegia a la dieta mediterrània. El menjar m'havia fotut de mala llet i havia decidit dimitir. No volia conèixer la ciutat i per això em vaig quedar embadalit amb un firaire de carrer que feia exercicis de malaberisme amb una boa. La caminada va ser llarga i no tenia ganes de broma. No recordo més.

Aquest dia m'ha vingut a la ment perquè no fa gaire un amic em va dir que volia tornar a Menorca perquè hi havia anat de petit i no l'havia sabut apreciar. Un dia d'aquests estic obligat a tornar a Praga.