Pienza be es mereix un Cassany

Pienza és una espècia d’Ítaca italiana, un cop has arribat allà entens que l’important és el viatge encara que el passeig per aquest poble realment deixat a la mà del déu toscà, és un dels plaers més subtils i pausat d’aquest dies a l’exili. El cotxe, amb les finestres obertes, va deixant enrere paisatges de postal decorats amb diferents castells de personatges famosos o adinerats que busquen trobar en aquests paratges un món a part de la seva realitat diària. Els colors es van combinant ordenadament, com si haguessin delimitat el seu espai, on acabo jo i on comences tu. La carretera va amunt i avall, jugant amb les ombres i obrint a la vista noves perspectives d’un mateix paisatges que s’allarga fins l’infinit, com si fos el tot del món conegut, com si només existís aquella part de món i tot el demés fos un fals decorat de cartró. Un cop al poble recules en el temps, els carrers et van engolint perquè caminis pausadament, a poc a poc, més que res perquè si corres, deixaràs Pienza a les esquenes sense haver gaudit d’aquest viatge al passat on els poblets dels turons es miraven amb recel pensant qui seria el primer d’atacar . Passejant, te’n adones d’un mirador on un paratge toscà resta esperant-te als peus de la muntanya. La bellesa és això i es ven de forma gratuïta. Definitivament, i després d’haver-hi anat, Pienza be es mereix un bon Cassany.

PD: No us poso la imatge de la vista que es veu des del poble perquè busqueu el quadre