On reposa la infància

La meva infància perduda volava a sobre un Núvol Kinton veient paisatges empordanesos amb ferum de fems, de naturalesa amagada darrera l'aparença de la merda. No era la merda de El coronel no tiene quien le escriba, al contrari, era una femte de vaca que recitava una elegia a la naturelsa, a la sencillesa de la gent de camp que trobava la plenitud en la lluita del dia a dia per tirar endavant les seves collites. Aquesta mateixa infància tenia les esperances de futur reposades en una camiseta de Ronald Koeman regalada l'estiu del 91, un any abans que fes el gol més important de la història del Barça, per arribar un dia a jugar al Camp Nou, o a molt estirar, a retransmetre els partits d'un Barça entrenat per qualsevol jugador d'aquell Dream Team, per exemple, Pep Guardiola. La meva infància retrobada en un llibre de Gianni Rodari robava gelats de la cuina d'una escola que ara m'ha vist crèixer com a professor. Els meus anys d'innocència encara estan amagats darrera la mirada d'aquest fals adult que camina com un poeta drogat per donar la imatge de ser un superbi sense ganes de barrejar-se amb la plebe, segurament, perquè cada dia durant cinc minuts, sempre em venen ganes de tornar a ser aquell nen que parava el món muntant un regal de Kinder.